De tots els que som aquí
Ningú no mira el seu veí
Atrapats en imatges i llibres
No sembla que siguin lliures.
La majoria estan de peu
Qui ha tingut sort, seu
Però l’actitud és la mateixa.
Tothom calla, ningú es queixa.
L’escena de cada dia
El metro segueix la via
Ple de persones, buit d’emocions
Sobren pantalles i falten petons.
Submergits en un forat negre
No es veu a ningú alegre.
Tota la població està absorta
“Propera parada: Horta.”
Aquesta nit brillen més
Les espelmes que els semàfors
L’olor de cera desfent-se
se sent més que la de les flors.
Cada pocs passos veig cares
En cercle i en silenci.
Nens petits, pares i mares,
No hi ha ningú que no hi pensi.
Els peluixos i els escrits
Plens de missatges d’amor
Cobreixen aquell terra
Que va veure tanta mort.
Fredes habitacions de l’IKEA
Fetes a mida
pel consumidor comú
Fredes notícies del migdia
Que parlen de morts
Com parlen del temps.
Fredes rebaixes a Maria Cristina
Amb cartells tan grans
Que impedeixen veure res més.
Fred entre botigues de l’Illa
On els maniquins et jutgen pel teu pes.
Fred al transport públic
Tothom mirant una pantalla
Intentant trobar entre línies
L’escalfor d’una rialla.
I en l’estiu més càlid dels últims anys
Barcelona està gelada
Només em salvarà l’escalfor del teu cos
I el gust dels teus llavis.
Viajemos al olvido. Juntos, de la mano.
Viajemos al olvido para poder, al fin, ser.
Encerremos nuestros sentimientos en una caja de madera blanca y lancémosla a través del tiempo. Al futuro. Al pasado. ¿Qué más da? Ahora no. En algún otro momento. En algún otro lugar. Allí estaremos. Seremos.
Y, sin embargo, quiero gritarte.
Date cuenta. YA. Y piensa que hoy cuenta. Abre los ojos, acepta tus miedos. Enfréntate a tus sentimientos. Arriésgate. Crece. Hazlo ahora. ¿Por qué esperar? ¿A qué esperamos? Al salir de aquí, de hoy, cuando encontremos un mundo nuestro, allí volveremos a ser, mientras seremos por primera vez.
Viajemos al olvido para conseguir existir. Pero si no conseguimos ser ahora, ser aquí, ser siempre, no seremos nunca.
Que no es el momento adecuado es una excusa sobreexplotada.
Quiero hacer todo, pero no contigo.
Quiero despertarme desconcertada pero feliz, sabiendo que tengo todo el día por delante, pero no contigo.
Quiero aprender, ilusionarme y soñar, dejarme llevar y crecer, pero no contigo.
Quiero coger vuelos a ciudades desconocidas sin pensar en quién me acompañará ni en cómo lo pagaré. Hacer en cada segundo aquello que más feliz me haga, reír fuerte hasta ahogarme y abrazar… Abrazar como hace tiempo que no abrazo a nadie. Porque… ¿Para qué abrazaría a alguien que no fueras tú?, me dices. Y me hielo, sonrío y no respondo, porque las palabras “No me llenas” retumban fuertemente en mi cabeza, sin saber como decirlas sin perderte. Quiero hacer mil cosas y tú no me estás siguiendo el ritmo, no puedo arrastrarte así que necesito más…
Explorar, descubrir, buscar, encontrar y no parar hasta el agotamiento e incluso entonces, intentar seguir un poco más. Necesito alguien a mi lado que no me pare los pies. Alguien con quien poder hacer todo, y más. Alguien con quien despertarse y pensar juntos qué aventuras nos prepara el día… Y contigo nunca podría.
We all want something. We constantly look forward to the next step in life. We constantly browse for the new piece of equipment to buy. To have more. To be happier. This drives to leave the bed in the morning, having something to look forward to. Something new and exciting and different. All these things we want are always in our mind. And we always want more.
I used to have a problem with this. Whenever I wanted something new, before I started pursuing it, I would ask myself: “Who wants it more than me? Who needs it more than me? Who deserves it more than me?” I always managed to convince myself that I wasn’t the right person to obtain this new thing. Someone else would give it a better use. I convinced myself that I could easily live without that and it wasn’t worth to chase something that I didn’t really need.
At that point, I knew it was wrong. Every motivational speech ever told me to pursue my dreams and fight for what I wanted. And I never did. I always found and excuse not to. More than ten years later, I want something.
I have finally accepted my capability of desire. I pursue my objective with strength and persistence and I wait until I get it. Not knowing if I will achieve it is causing me anxiety. It blocks me sometimes and makes me slow down. And I love this. I love the feeling of accepting what I want. I know I can live without it but this doesn’t make me stop chasing it. I feel strong and vulnerable and I can’t do anything about it.
I am learning to live with frustration. An emotion that for so long I’ve avoided by preventing myself from truly wanting anything that will make me happier, because finally, after so long, I believe I deserve it.
A vegades vull escriure
Sobre tu, o els dilluns
Li dono voltes als llapis i als fulls
Però mai res arriba.
Les paraules no venen quan les vols.
Es resisteixen a ser fàcils i properes.
No apareixeran quan les invoquis
Sino quan menys les esperes.
Així que no em diguis :
“Escriu algo per a mi”
No entens quan funciona.
S’apropa només quan ho abandones
O quan desitjes estar sola.
Escriuré de tu si vull jo
Si la poesia m’ho demana.
Però no sento cap emoció
I per tant, no en tinc cap ganes.
El meu cor palpita fort
Tinc un nus a la gola
L’oxigen fuig dels meus pulmons
Se’m fa a l’estómac una bola.
M’esforço en tranquil·litzar-me
Ser conscient, fer ioga i meditar.
Però donar lloc per al silenci
Fa que arribi l’ansietat.
El cap em dóna mil voltes
M’impedeix viure, pensar i dormir
Em sento inútil i petita
Sento que mai en podré fugir.
Si intento respirar fons
Em col·lapso i no hi puc veure.
El pit m’estreny més fort
I noto un crit que mai puc treure.
Un plor que mai arriba
Llàgrimes que mai mullaran els meus ulls
Sempre preparat, però mai conclusiu
A punt d’explotar, a punt d’arribar al seu fi.
I sempre, sempre present.
M’acompanya en anar a dormir
Apareix com un malestar
També hi és a les tardes
Em causa ganes de menjar.
No hi ha res que la calmi
Encara no ho he trobat.
De moment sé que quan dormo
És quan no tinc ansietat.
The path to climb a mountain
was set long ago
I hope you’ve learnt it
And don’t make one up on-the-go.
He said, there are lots of different roads
You can take the ones less travelled.
On the left you’ll find the toads
And on the right, a walk of gravel.
Here’s the stop of the tram
Marked with a small green dot.
And if you want a pic for Instagram
You should climb up on that rock.
This one was reviewed on Yelp
And that one was made into a play.
If you get lost, just cry for help
No one will be too far away.
The man shut up so I could leave
And I climbed up, not looking back.
Little by little I started to heave
My own new road, with not one mark.
If someone asks about my walk
I might not tell them where I’ve been.
It will not be an easy talk
I will not show them what I’ve seen.
Here’s a new way to climb a mountain,
The one that you decide.
Right foot in front of left, and continue to the next step
Forget maps, tips and guides.
It’s just you. All by yourself.
Te quiero.
Dices,
sin conocerme.
Sin saber
qué escondo
detrás de mis muros.
Sin saber
qué guardo
más allá de mi mirada.
Te quiero.
Dices,
sin entenderme.
Sin preguntarme mis deseos,
mis dudas y mis miedos.
¿No será
que en vez de quererme a mi
Te quieres a ti mismo
al verte reflejado
en mis ojos?
