Llevo toda la noche buscándote
Que ganas de que me veas
Y bailar con las estrellas
Hasta ver el sol salir
Llevo toda la noche pensándote
Evocando tu sonrisa
Reviviendo tus caricias
Recordando tu calor.
Llevo toda la noche esperándote
Que aparezcas por sorpresa
Me hagas perder la cabeza
Y quedarme junto a ti.
Las lágrimas llenan mis ojos
La soledad me envuelve
Me absorben los pensamientos
que hacen que te tenga presente.
Tengo que empezar a aceptar
Que no puedo echarte de menos
Que nada va a cambiar,
Que nunca tendré tus besos.
Has conseguido lo que querías.
Tus sueños se han hecho realidad
Has explorado nuevas vías,
Has conseguido la felicidad.
Como cualquier persona con sensatez
Has decidido no mirar atrás
Ser egoísta por una vez
y agarrar esta oportunidad.
Cómo me alegro de que estés bien
Qué hayas cumplido tus propósitos
Que tus días sepan a miel
Y que crezcan tus negocios.
Por eso no consigo entender
El dolor punzante en mi pecho
Lo que te ha hecho crecer
Me ha dejado sin aire, y sin techo.
Allò de construir-nos el futur,
és una forma de distreure’ns.
Acabarem tots a l’atur
amb menys drets que deures.
Seguirem somniant
amb un demà millor.
Caminarem endavant,
sense perdre el nord.
Farem el que ens diguin
Com si fóssim bestioles.
I per molt que ens piquin
Deixarem passar les hores.
Esperant…
“Qualsevol temps passat va ser millor”
És més cert que mai
Per què no podem percebre ni el dolor.
Sembla que demanem un altre tall.
I ho permetem tot.
Ens perjudiquen, ens malmeten.
No tenim ni veu, ni vot.
Ni càstig pels que governen.
Construir un futur millor
És una forma de distreure
A tota la població
Comprem tot el que ens volen vendre.
No veieu que sortim perdent
El futur millor no existeix encara.
Aquí lluitant hi falta gent,
L’únic que existeix és l’ara.
El que importa és avui
I no el que no tenim encara
Falten els “Faré el que jo vull”
I molta gent donant la cara.
La luz del amanecer
bañaba mis hombros
que, desnudos,
anhelaban de nuevo
el contacto de tus dedos.
El día despertaba
con las primeras luces
y mientras tú, aún en la cama,
te desperezabas,
yo descubría el mundo.
Parecía que escuchara
por primera vez
sonidos nuevos y desconocidos
Y es que nunca antes
ningún amanecer
Me había hecho sentir
tan viva.
Playing : No pide tanto, idiota
Hierve mi pecho,
Está a punto de estallar
No puedo ni andar derecho
Por que va a detonar.
Algo está enterrado,
Bajo llave y escondido
También le puse un candado
Para que quedara protegido.
Lo encerré bien al fondo,
No quería que saliera
Cavé un agujero tan hondo
Para cubrirla toda entera.
Poco a poco se asoma
En breves podrá salir
Y ya nunca me abandona
El deseo de estar junto a ti
Today I didn’t feel like dying. I didn’t feel like sleeping all afternoon. I didn’t cry all day.
Today I got out of bed. I managed to take a shower. I went for a walk.
Today I felt the wind on my cheeks. I sensed my muscles tiring when I cycled. I treated myself to some chocolate.
Today I didn’t have a lump in my throat. Not once did I want to scream. I felt the warmth of the sun on my skin.
Today I saw a bit of light. I laughed at a joke. I read a page of a book.
Today I sang along my favorite song again. I picked up the phone when it rang. I managed to eat a healthy meal.
Hopefully, tomorrow will be better than today. But tomorrow doesn’t owe me anything. And hoping is not enough.
Quaranta-cinc graus és la mitjana de l’angle que formen els xamfrans a l’Eixample. Per on diàriament passen autobusos, corredors i estudiants. Gossos que es passegen sols ensumen aquests xamfrans i els marquen: Ara són seus. A la nit, les substàncies etíliques obligaven a un jove a recolzar-s’hi, més necessari que qualsevol amic. Però ara, les persones que hi passen, també formen, amb el seu coll, un angle de quaranta-cinc graus. Amb el cap cot, s’informen de les notícies, envien missatges de bon dia, i s’intenten distreure de la Barcelona decadent que els envolta. Ja ningú no es fixa en el xamfrà.
“Vigila no perdis peu”,
Diu la mare al seu nen
Quan s’acosta a les ones
Amb joguines i pilotes.
“Protegeix-te del sol”,
Li diu l’avi al seu nét
Que sempre fa el que vol
I mai no para quiet.
A les platges catalanes
S’hi veu amor i vida
Tot d’escenes quotidianes
Sigui de nit, o de dia.
Però enllà del Mediterrani
Hi ha altres platges, diferents.
Que mai hàgiu d’anar-hi
Que són fonts de patiment.
A una platja africana
Es preparen per pujar
A una llanxa, l’esperança,
El camí a la llibertat.
Crida fort el silenci,
Tots esperen tenir sort.
No hi ha ningú que no pensi
Que això els portarà la mort.
Que tinguem un bon viatge
Xiuxiueja al seu nadó
Mentre s’allunyen de la platja
I van cap a l’horitzó.
M’he perdut entre les plantes,
I no trobo la sortida.
A tot arreu veig arbres,
No en podré marxar amb vida.
Era bastant previsible
Que m’acabaria perdent
No vaig seguir el camí visible
Ni estava gens atent
Ignorava els clars senyals
Quan començava a fer-se fosc
I sortien els animals
Com si fos al mig del bosc.
No tinc com marxar d’aquí
És un laberint impossible
Però potser no en vull sortir.
Quedar-m’hi a viure és factible.
M’acostumaré a estar perduda,
No intenteu pas buscar-me
Necessito una aventura
Per a conèixer-me més, i trobar-me.
Els nens omplen el parc
de crits, rialles i jocs
I cap d’ells pensa a marxar
No volen anar enlloc.
Màgia, aventures i acció
Són els temes de conversa
Perquè només amb la imaginació
Viatgen a un altre planeta.
Al bell mig de l’enrenou
Un nen juga a pilota.
L’equilibra com un ou
I es fascina de com bota.
Al voltant d’aquest paisatge
Seuen els acompanyants
Ells no veuen dracs ni màgia
Ja fa temps que s’han fet grans.
