Te envuelve una burbuja insonorizada
que impide que puedas ver, sentir, y oír nada.
Estás absorto en tu universo
de acceso exclusivo.
Me gustaría acercarme, besarte,
o hacerte sentir vivo.
Te hallas a años luz
de esta habitación
yo solo quiero pedirte perdón
para ver si eso mejora algo.
Veo tu cuerpo presente
Tu mirada lejana
Quiero que vuelva aquí tu mente
Sabes que me muero de ganes.
Te levantas y te marchas
Así, sin avisar
El silencio llena la casa
Así no puedo aguantar.
El sol ens escalfa la cara
Mentre jugo amb els teus dits
Asseguts en aquest racó del món
Parlant de res, dient-nos-ho tot.
El teu somriure m’il·lumina
Més que qualsevol llum
Quan m’expliques en què penses
I em transportes ben lluny.
Sé que no podré ser aquí
Entre els teus braços per sempre
Però quan no siguis amb mi
Només em cal recordar aquest vespre,
per tornar a sentir l’escalfor del teu cos.
La meva missió ets tu. La teva felicitat i els teus projectes. Les teves ganes de viure i el teu somriure, tan tímid últimament. La meva missió és estimar-te, fins que no pensis en res més, tenir tots els problemes resolts i poder tornar-te al present. El meu objectiu és donar-te la vida que et mereixes, ple d’aventures i viatges, però sempre segur, sempre tranquil. Donar-te tota la xocolata que et demani el cos, sense pujar ni un quilo de pes. El que jo vull fer per avui i per demà, és que puguis respirar. Que no et mengi l’ansietat, i que puguis créixer.
Et tinc enfonsat al meu subconscient.
T’he enterrat entre els meus desitjos més profunds.
M’he assegurat que no travessis els meus pensaments,
que no em distreguis a mitja tarda mentre miro l’horitzó.
T’he tapat amb tot el que he trobat,
perquè deixis d’aparèixer entre les meves cavil·lacions.
La meva feina acabada s’imposa com una meravella.
La meva construcció és igual que una piràmide egípcia.
Impactant, imponent, i brillant.
Cada cop que observo la meva obra d’art,
No puc evitar pensar en els tresors que amaga.
Records d’un temps passat,
que mai va ser, i mai no arribarà.
Me encanta la sonrisa que muestro mientras bailo. Es una sonrisa que solo alguna gente conoce. Esa sonrisa que aparece en la cara de tu compañera cuando, después de repetir cuarenta veces ese paso imposible, lo entiende y le sale. Es como si de golpe el mundo se volviera más claro, y entendiéramos todos los posibles movimientos y configuraciones de nuestro cuerpo. De repente, aquel ritmo que la primera vez parecía rapidísimo, te parece un vals tranquilo, con tiempo de sobra para hacer cualquier movimiento bien definido, limpio y preciso. Me encanta entender que el simple movimiento de alzar un brazo se puede hacer de quince maneras distintas. Puedes subirlo desdel hombro, desdel codo o desde la mano, y cada movimiento será distinto.
Bailar es un despertar. Nos pasamos la vida creyendo que hay una única manera de mover nuestro cuerpo, y el baile nos abre millones de nuevas alternativas.
Defines a las personas por lo que tienen : un máster en economía, una media de nueve en bachillerato o una herencia de un tío lejano. Crees que eso es importante, por que te ayuda a ver lo que han conseguido, y te puedes comparar. Puedes posicionar tu visión de ti mismo en una escala entre las personas que conoces, y así decidir si lo estás haciendo bien o mal en la vida. Te ayuda a ver si ellos han tomado las decisiones correctas: en qué era importante invertir, qué era lo que deseaban tener. Evalúas si tu te has equivocado en los caminos que has seguido.
Cuando conoces a una persona nueva, lo primero que preguntas es : “¿y tú, como te ganas la vida?” Escuchas la respuesta atentamente, preparada para clasificar esa persona. ¿Ganará más o menos dinero que yo? ¿Tiene su vida encaminada, o está igual de perdida que todas?
Te esfuerces en seguir creciendo, llegar a arriba del todo de la escalera que tú misma has creado. Poder alcanzar la altura máxima, desde donde podrás ver, por fin, el sol brillar. Vas dejando a todos los demás por debajo de ti, apuntandote en una lista todo lo que has conseguido, para recordarte que todo este esfuerzo valdrá la pena, que tendrá recompensa. Y vas subiendo.
Te felicitas y te recompensas cada vez que alcanzas el nivel de otra persona, otra compañera que está en esta misma carrera que tú. Te alegras cada vez que dejas a alguien atrás, cada vez que te posicionas socialmente en un punto superior. En un peldaño mejor, con mejores vistas, aire más fresco, y más estabilidad.
La escalera no tiene final. Siempre habrá un escalón más, un reto más, un objetivo nuevo que alcanzar. Siempre te esforzarás en seguir adelante, siguiendo una promesa de mejora, de futuro, de equilibrio. Nunca podrás descansar. Nunca habrá un fin, nunca dirás “hasta aquí es suficiente”. Y vas subiendo.
La gente que te cruzas se va quedando atrás. Les sonríes mientras avanzas posiciones, deseando que sean felices cuando estén peor que tú. Y cuanto más arriba estás, menos personas te cruzas. Cada vez hay menos interacción, menos personas a quien sonreír cuando les superas. Cuanto más arriba estás, menos gente hay a tu alrededor con quien compartirlo.
Sometimes I live so sadly
I would just want to run away
Each day that I am living
There are tons of things I have to face.
Some days I want to stop breathing
Just to stop feeling the pain
Nothing would happen if I’m missing
No one would even care.
Why do I have to keep on living,
If I only make mistakes?
Why do I have to be here,
If I could just run away?
Everyday is so depressing
This is just a piece of crap
I feel like I am falling
And just want to get out.
People tell me to keep living
To try it one more time
I just have to keep fighting,
Maybe I should listen to them.
How come I feel so lonely,
Being in the middle of a crowd?
Why do I feel you so distant,
If you’re right here by my side?
I’m floating in darkness
I struggle to breath the air
I just want a piece of happiness
Is there any other way?
Només demano una vegada més.
Només una última abraçada, un petó, una paraula.
Tu no saps el que donaria jo per tornar a ser, com aquell dia, al teu costat. Sense preocupacions, sense temors, sense culpes. Només tu i jo, allà, davant del mar infinit, com aquell dia que vaig prometre’m que mai res passaria entre nosaltres. Treu-me d’aquí, d’aquest forat sense fons on em trobo des que vaig marxar del teu costat. Et vaig deixar enrere, pensant que m’eres indiferent, sense voler conèixer més que amagaven els teus ulls, què podria aprendre de tu, o què m’aportaria conèixer-te més profundament. Intentant evitar el dolor de conèixer-te, vaig forçar-te a allunyar-te de mi. Que acabessis sentint el mateix que jo fingia sentir: res. Ets tot allò que tothom m’ha dit sempre que és perillós, dolent, estrany o que està mal vist.
I tot i això vull veure’t una última vegada, per intentar desxifrar quina és la part de tu que tant m’agrada, que fa que m’omplis els pensaments de dia, i els somnis de nit. Vull intentar racionalitzar i justificar això que em passa, entendre la raó darrere d’això que sento. Passant-me hores intentant quadrar els meus pensaments, és inevitable passant-me els dies pensant en tu, i desitjant que tornis al meu costat per últim cop.
Passo volant per les taquilles de checkin
On passatgers amb maletes gegants
Fan cua, esperen que els cridin.
Sembla que no, però van avançant.
Abans de passar el control,
Veig totes les despedides.
Parelles fent-se petons,
I abraçades entre amigues.
La seguretat no serveix de massa,
Ningú entén per què hem de llençar líquids,
Però com ovelles, tothom passa.
Seguim les instruccions que ens indiquin.
Per a arribar a la sala,
Et fan passar pel duty-free,
Perquè compris amb la mirada
Perfums i alcohols abans de sortir.
A l’hora d’esperar,
M’inunda la impotència.
No hi ha enlloc on pugui anar.
I trobo a faltar la teva presència.
Arriben els cinc cosins,
Cadascú des d’una ciutat llunyana.
Tots hem pres diferents camins,
Però ens hem trobat aquest cap de setmana.
L’àvia sempre feliça,
Veient com de grans ens hem fet.
Els dies que va a missa,
Només parla dels seus besnéts.
L’avi cuina la paiella,
I quan pot treu la càmera.
Té un somriure d’orella a orella.
Està encantat que tots hi siguem ara.
Els quatre germans, sempre units,
S’estimen tant, a pesar de tot.
A vegades discuteixen i hi ha crits.
Però sempre troben la solució.
La cosineta gran ja és mare,
I els petits corren entre els seus peus.
Se la veu alegre i espantada,
Només busca el millor pels seus nens.
Em miro la reunió, de prop i de lluny.
Sabent que tardaré a tornar.
M’encantaria dir-los tot el que vull,
Que me’ls estimo, i que no vull marxar.
